EL SO AL CINEMA

Aparell que consta de dos pèndols, els quals fan moure al mateix temps un bolígraf i una superfície plana sobre la que es dibuixen sorprenents figures geomètriques. Inventat pel matemàtic Hugh Blackburn al segle XIX, va ser utilitzat per estudiar les ones que produeix la vibració del so. Aquells experiments relatius a la difusió del so van fer possible els mecanismes de registre i reproducció que posteriorment van ser utilitzats al cinema. Ja des dels inicis del cinema es va intentar incorporar el so a les imatges, primer acompanyant la projecció amb sons i música en directe, i més tard afegint diversos formats de registre de sons, que eren reproduïts simultàniament a la pel·lícula. Finalment en 1927 es va estrenar “El cantant de Jazz”, considerada la primera pel·lícula amb el so totalment sincronitzat. I a l’any següent “Llums de Nova York” va ser la primera pel·lícula amb diàlegs parlats, o sigui sonora tal com ho entenem avui dia.